Categoria: Bloc

Vaig conèixer en Miquel Fluvià per un atzar professional. Per la manera innovadora de pensar d’aquell paio sabia que en podria aprendre molt. Hi ha qui pensa que ser emprenedor no és qüestió d’aprenentatge sinó de caràcter. A molts emprenedors ens pot ser de molta utilitat convidar l’empresari Miquel Fluvià a fer un viatge al túnel del temps fins a l’època en que va posar en marxa www.optimoda.com.

No sé del cert quan vaig començar a ser conscient de l’existència de l’ecomerç. Tinc la sensació que el primer que me’n va parlar va ser precisament en Miquel. Va començar el projecte de www.optimoda.com l’any 2000, en conseqüència, el 2010 va celebrar els seus primers deu anys. A l’any 2000, el nostre emprenedor tenia dues òptiques a la ciutat d’Olot i va tenir la idea d’obrir-ne una tercera amb pàgina a Internet. Penseu que al 2000 hi havia molt pocs internautes i era molt poc habitual tenir adsl a les cases.

“Vaig tirar el projecte endavant per il·lusió, de fet no tenia ganes ni que funcionés ja que el meu objectiu era el comerç físic”, m’explica. Li pregunto si ser emprenedor és qüestió d’aprenentatge o de caràcter. Ràpidament diu: “De caràcter! L’aprenentatge és necessari però és fàcil abandonar. No hi ha res fàcil. De fet, si www.optimoda.com és viva és perquè hi ha caràcter. Va estar molts anys perdent diners. El més senzill era abandonar”.

De tota manera, el que vull destacar és que, ens aquells temps, impulsar un projecte de venda per Internet, i amb un producte tant poc comprat a la xarxa com les ulleres, resultava increïble, un miracle! I sorpresa!, va funcionar. “De sobte anava creixent i estava fent una cosa que no feia ningú”, assegura. Va tenir l’habilitat, per no dir el talent, del que en màrqueting en diríem satisfer les necessitats d’uns clients que cap especialista ni cap gran companyia havia estat capaç de detectar.

En aquells primers anys hi va haver moments crítics, i més a Internet. Però tot necessita un recorregut. Va ser impressionant quan la revista My computer, al 2003, va posar al rànquing d’ecomerç a l’Estat espanyol, en primer lloc El Corte Inglès i en segona posició www.optimoda.com. Que quedi clar, de tota manera, que en aquells moments en el nínxol de mercat de l’Estat espanyol de la venda d’ulleres de sol no hi havia ningú més.

Honradament, en Miquel ens comenta: “En realitat a www.optimoda.com no vaig fer ni un pla de negoci, ja que no era rendible. Sempre he reconegut que va ser concebut com una eina de suport al meu negoci físic i sé que encara n’és un apèndix. No hi ha grans beneficis a Internet, i continuo endavant perquè em crea benefici afegit per la possibilitat de generar més rotació. Mireu, perquè ens entenguem, és una avantatge competitiu que genera més venda perquè tinc més rotació d’estoc”.

Doncs bé, en aquesta empresa actualment hi treballa una persona a jornada completa, tot i que com ja us imagineu el seu ideòleg hi dedica molt de temps. En aquests anys ha cercat noves oportunitats canviant fins a tres vegades la web, millorant la navegació, la rapidesa i afegint més sistemes de pagament.

Efectivament, en aquest producte el valor afegit està en oferir una gran varietat de mercaderies especialitzades i un molt bon preu en la venta d’ulleres de sol. Potser (bé, segur!), la gent ha perdut la por a comprar per Internet.

Tot i que es fàcil de deduir, a nivell de l’estat espanyol www.optimoda.com és un referent. És curiós això de la comercialització a Internet: no sabia que només hi ha 10 webs que funcionen bé a nivell d’òptica a la península ibèrica.

Respecte al punt feble del negoci, en Miquel ens confessa: “Per si sol no funciona. De fet, els negocis d’Internet perquè funcionin necessiten internacionalitzar-se i això requereix d’una gran inversió, és a dir, de bombolles especulatives molt grans”.

Hi ha qui diu que per evitar el fracàs cal saber per què s’acostuma a fracassar. L’impulsor d’Optimoda pensa que el fracàs no es pot evitar. Si algú no aconsegueix fracassar mai, es confiarà i acabarà fracassant. Als nous emprenedors els aconsella que treballin molt i amb criteri.

Miro en Miquel fixament i li etzibo: “Partint de la base que penses que a Internet, tant abans com ara, els projectes al principi són un fracàs i necessiten d’un gran recorregut i una gran inversió, el meu nou pla d’ecomerç segur que serà un fracàs!” Ell em respon: “Crec que la idea de www.unicbuy.com és molt bona i es diferencia dels projectes existents. La idea és la clau de l’èxit. La dificultat que tindràs és ser-li fidel. Ah, i el nom és molt encertat. M’agrada!”

Article publicat a Economia i empresa del Diari de Girona

“On hi ha comerç, hi ha vida”, deia el primer leitmotiv que recordo, de manera especial, d’una antiga campanya per promocionar el comerç local. Hem de saber treure brillantor d’un patrimoni comercial necessitat de renovació. Tenim una bona base comercial, però el nostre objectiu ha de ser de situar al segle XXI una marca massa ancorada en el seu passat de glòria i preparar-la per seduir a la nova generació de consumidors, òbviament a punt per captar un nou públic. Haig de dir, també, que hem superat els prejudicis dels anys 90, quan defensàvem que en el nostre model de ciutat mediterrània és bàsic apostar per un urbanisme comercial ben planificat, de qualitat, i que alhora s’enriqueixi de les grans marques, però amb capacitat per marcar perfil propi mitjançant empreses autòctones. Fins ara, al meu parer encertadament, hem potenciat les grans marques que, en un copiar i enganxar, s’han estès com a taques d’oli unificant en certa manera el paisatge comercial de les nostres ciutats.

Mireu, perquè ens entenguem, ara és l’hora de les multimarques i l’especialització. Hem de potenciar les multimarques, que sovint són empreses sorgides des de les nostres localitats amb més tradició per comerciejar, molt ben valorades pels consumidors en estudis de demanda. La qüestió és que aquestes tipologies d’empreses tenen la necessitat de créixer si volen continuar vivint del comerç i sempre m’ha fet la sensació que el país necessita i pot recolzar els empresaris pròspers autòctons i vinculats amb les nostres coses i que  inverteixin al país.

Després de 15 anys de dinamització comercial, hem de posar els punts sobre les is. Com a estructura comercial, en el model actual, penso que se salvaran vuit ciutats a Catalunya i en els grans eixos. Una vegada més, a pesar de la fracassada llei de barris, tota la resta està condemnada. Ara ja es globalitza a nivell local. Les coses no passen perquè sí. S’han de provocar i, per tant, la dinamització comercial té una única solució pel comerç detallista. Són els Business Improvement Districts (BID). Una vegada més es demostra que en la planificació comercial, l’ordre dels factors sí que altera el valor del producte.

Hem de seguir l’experiència de Gran Bretanya en l’àmbit de l’excel·lència comercial i impulsar els Business Improvement Districts. Els BIDS són fruit de la iniciativa privada per part dels comerciants d’una àrea amb l’objectiu de desenvolupar projectes i serveis que beneficiïn l’activitat comercial del seu centre urbà. Val a dir que a Anglaterra i a Gal·les hi ha més d’una quarantena de BIDS, la majoria localitzats en centres comercials urbans, tot i que s’estan desenvolupant algun BIDS a polígons industrials.

Els BIDS ofereixen elements positius com a mínim a quatre públics objectius:  a l’administració local, als veïns, als propietaris i als comerciants. Als comerciants, els permet escollir democràticament (votació) en quins serveis és necessari invertir per tal de contribuir a millorar l’activitat comercial i fer que aquesta sigui més atractiva. Les millores acostumen a estar relacionades en la promoció de la zona, esdeveniments, medi ambient, seguretat, neteja… I són complementàries als serveis oferts per les administracions. Des del punt de vista de l’administració, la fortalesa dels Bids rau en aprofitar les habilitats directives, la gestió del sector privat, que proveeix noves fonts de finançament i dóna recolzament comercial. Pel que fa als propietaris dels locals comercials, eleva el valor del local; es produeix una puja dels lloguers de la zona i s’accentua l’atractiu de l’àrea atraient potencials comprador o llogaters.

L’estructura de finançament dels BIDS es basa en una taxa addicional als impostos que paga una empresa. Sol  ser de l’1% o el 2% del valor cadastral del local on es realitza l’activitat i la paguen totes les empreses situades dins els límits geogràfics del BID. De la taxa se’n fa càrrec la persona que du a terme l’activitat comercial. Els diners recaptats pel cobrament de la taxa es destinen exclusivament a finançar les accions planificades pel BID.

A pesar de tot, els que estem vinculats al món del comerç o a les administracions sabem que els Bids, costarà molt d’implementar-los, precisament perquè que el sector del comerç està excessivament atomitzat (tants caps tants barrets) i a alguns els costa molt afluixar la mosca.

D’una banda, a vegades és difícil fer entendre que empresaris que precisament estan acostumats a comerciar acceptin que han de pagar. I de l’altra, cal que les administracions deixin la política d’aparador dels últims temps i ajudin i inverteixin en un sector tant dèbil i estratègic per a la seva ciutat. Una idea ha de quedar molt clara: el grup i el projecte han d’estar per sobre de tot. Encara que a tu, conjunturalment, aquesta circumstància et perjudiqui.

New West End Company és el nom del BID que gestiona la demarcació delimitada per Oxford, Bond i Regent Street. Quan aneu a Londres, passegeu pels tres carrers més famosos del comerç al detall i que componen el BIT del West End.

Tinc clar, en qualsevol cas,  que el procés d’escoltar-decidir-invertir, tan lògic, tan evident, és el que hem d’implementar. Em pregunto si hi ha lideratges capaços de canviar la situació.

Em permeto fer un comentari, un apunt, sobre lideratges: és imprescindible que qui lideri una empresa o projecte en el sector de l’urbanisme comercial tingui, com a mínim, un punt de vista clar sobre l’estètica. Per aquí es comença.

Efectivament, és fàcil deduir, en conseqüència, que si ens sedueix el comerç del centre de les nostres viles, necessàriament el comerç ens farà feliços!

Temps era temps constitueix una iniciativa singular. Per una banda es tracta d’una aventura apassionant i plena d’acció (un viatge en el temps) que atrapa a lectors de totes les edats i, per l’altra, acosta els infants al món de l’empresa i a la nostra història recent.

El dibuixant i guionista, Joan Codina, està molt vinculat al món empresarial, ja que treballa com a assessor. El llibre incorpora un apartat de recursos didàctics per a pares i educadors, escrit pel mestre i llicenciat en història Joan Domènech, per tal d’explicar a la mainada temes molt diversos: l’empresa, la crisi, el progrés, la Nova Cançó, la igualtat de drets, la Costa Brava, les inundacions, la dictadura franquista,…

Compreu-lo!