Article publicat a Economia i empresa del Diari de Girona
“On hi ha comerç, hi ha vida”, deia el primer leitmotiv que recordo, de manera especial, d’una antiga campanya per promocionar el comerç local. Hem de saber treure brillantor d’un patrimoni comercial necessitat de renovació. Tenim una bona base comercial, però el nostre objectiu ha de ser de situar al segle XXI una marca massa ancorada en el seu passat de glòria i preparar-la per seduir a la nova generació de consumidors, òbviament a punt per captar un nou públic. Haig de dir, també, que hem superat els prejudicis dels anys 90, quan defensàvem que en el nostre model de ciutat mediterrània és bàsic apostar per un urbanisme comercial ben planificat, de qualitat, i que alhora s’enriqueixi de les grans marques, però amb capacitat per marcar perfil propi mitjançant empreses autòctones. Fins ara, al meu parer encertadament, hem potenciat les grans marques que, en un copiar i enganxar, s’han estès com a taques d’oli unificant en certa manera el paisatge comercial de les nostres ciutats.
Mireu, perquè ens entenguem, ara és l’hora de les multimarques i l’especialització. Hem de potenciar les multimarques, que sovint són empreses sorgides des de les nostres localitats amb més tradició per comerciejar, molt ben valorades pels consumidors en estudis de demanda. La qüestió és que aquestes tipologies d’empreses tenen la necessitat de créixer si volen continuar vivint del comerç i sempre m’ha fet la sensació que el país necessita i pot recolzar els empresaris pròspers autòctons i vinculats amb les nostres coses i que inverteixin al país.
Després de 15 anys de dinamització comercial, hem de posar els punts sobre les is. Com a estructura comercial, en el model actual, penso que se salvaran vuit ciutats a Catalunya i en els grans eixos. Una vegada més, a pesar de la fracassada llei de barris, tota la resta està condemnada. Ara ja es globalitza a nivell local. Les coses no passen perquè sí. S’han de provocar i, per tant, la dinamització comercial té una única solució pel comerç detallista. Són els Business Improvement Districts (BID). Una vegada més es demostra que en la planificació comercial, l’ordre dels factors sí que altera el valor del producte.
Hem de seguir l’experiència de Gran Bretanya en l’àmbit de l’excel·lència comercial i impulsar els Business Improvement Districts. Els BIDS són fruit de la iniciativa privada per part dels comerciants d’una àrea amb l’objectiu de desenvolupar projectes i serveis que beneficiïn l’activitat comercial del seu centre urbà. Val a dir que a Anglaterra i a Gal·les hi ha més d’una quarantena de BIDS, la majoria localitzats en centres comercials urbans, tot i que s’estan desenvolupant algun BIDS a polígons industrials.
Els BIDS ofereixen elements positius com a mínim a quatre públics objectius: a l’administració local, als veïns, als propietaris i als comerciants. Als comerciants, els permet escollir democràticament (votació) en quins serveis és necessari invertir per tal de contribuir a millorar l’activitat comercial i fer que aquesta sigui més atractiva. Les millores acostumen a estar relacionades en la promoció de la zona, esdeveniments, medi ambient, seguretat, neteja… I són complementàries als serveis oferts per les administracions. Des del punt de vista de l’administració, la fortalesa dels Bids rau en aprofitar les habilitats directives, la gestió del sector privat, que proveeix noves fonts de finançament i dóna recolzament comercial. Pel que fa als propietaris dels locals comercials, eleva el valor del local; es produeix una puja dels lloguers de la zona i s’accentua l’atractiu de l’àrea atraient potencials comprador o llogaters.
L’estructura de finançament dels BIDS es basa en una taxa addicional als impostos que paga una empresa. Sol ser de l’1% o el 2% del valor cadastral del local on es realitza l’activitat i la paguen totes les empreses situades dins els límits geogràfics del BID. De la taxa se’n fa càrrec la persona que du a terme l’activitat comercial. Els diners recaptats pel cobrament de la taxa es destinen exclusivament a finançar les accions planificades pel BID.
A pesar de tot, els que estem vinculats al món del comerç o a les administracions sabem que els Bids, costarà molt d’implementar-los, precisament perquè que el sector del comerç està excessivament atomitzat (tants caps tants barrets) i a alguns els costa molt afluixar la mosca.
D’una banda, a vegades és difícil fer entendre que empresaris que precisament estan acostumats a comerciar acceptin que han de pagar. I de l’altra, cal que les administracions deixin la política d’aparador dels últims temps i ajudin i inverteixin en un sector tant dèbil i estratègic per a la seva ciutat. Una idea ha de quedar molt clara: el grup i el projecte han d’estar per sobre de tot. Encara que a tu, conjunturalment, aquesta circumstància et perjudiqui.
New West End Company és el nom del BID que gestiona la demarcació delimitada per Oxford, Bond i Regent Street. Quan aneu a Londres, passegeu pels tres carrers més famosos del comerç al detall i que componen el BIT del West End.
Tinc clar, en qualsevol cas, que el procés d’escoltar-decidir-invertir, tan lògic, tan evident, és el que hem d’implementar. Em pregunto si hi ha lideratges capaços de canviar la situació.
Em permeto fer un comentari, un apunt, sobre lideratges: és imprescindible que qui lideri una empresa o projecte en el sector de l’urbanisme comercial tingui, com a mínim, un punt de vista clar sobre l’estètica. Per aquí es comença.
Efectivament, és fàcil deduir, en conseqüència, que si ens sedueix el comerç del centre de les nostres viles, necessàriament el comerç ens farà feliços!