Diumenge 13 de setembre, l’estiu s’acaba, fa els seus últims espeternecs, estic pres per l’enyorança i per dins em ressona l’eco de les aventures de les vacances.
Em ve el record que poc desprès d’un bon dinar a la Valletta i de degustar la immillorable gastronomia maltesa, òbviament cuina de tradició mediterrània: peixos, mariscs, diferents tipus de pa, gelats, pasta, pizza, fruites, i sobretot, l’excel•lent vi elaborat amb raïm de varietats pròpies de l’illa.
Passegem per la Valletta a una temperatura molt elevada i de sobte topem amb un personatge, a primer cop d’ull una mica estrafolari. Estava filmant amb una càmera una guapíssima maltesa caminant pel conjunt històric de la ciutat. Tot d’una ens crida i es presenta com a director de cinema i ens demana de sortir a la filmació. Ens ho agafem a broma però acceptem de formar part d’uns segons de la pel•lícula. Porto la samarreta del Barça. Ens dóna les instruccions de l’escena: La noia d’ulls blaus surt d’un carreró, ens veu i ve cap a nosaltres per demanar-nos una adreça i en català o amb anglès hem de respondre que no. Càmera i acció!
Un cop finalitzat el rodatge de la curtíssima escena intercanviem correus electrònics, adreces i telèfons. Abans d’acomiadar-nos ens mostra un quadern amb totes les seves pel•lícules. Es compromet a avisar-nos per l’estrena del film.
Aquest personatge s’anomena Elio Lombardi. És productor, director i escriptor maltès. Ha produït 28 pel•lícules en 8 mm per a competicions internacionals i 42 en Dvd i vídeo dirigits al mercat de la República Maltesa.
Somric i penso amb les bestieses, les peripècies, les coses que s’inventen o arriben a fer algunes persones per sortir a la tv o al cinema, encara que només sigui trenta segons,…
A la Garrotxa, a finals dels anys 90, l’alcalde d’aleshores, Ramon Canadell, gràcies a la insistent promoció que féu de Santa Pau, va aconseguir que alguns directors de cinema apostessin per aquest municipi i conseqüentment que la filmació de nombrosos anuncis es realitzessin al mateix poble. Més tard s’hi va apuntar Besalú; tot just ara, i molt tímidament, Olot ha aconseguit un parell de rodatges.
Ser un municipi escenari de rodatges d’anuncis o pel•lícules significa estar en un aparador mediàtic permanent amb un efecte multiplicador de visitants. No cal dir que també té un efecte econòmic directe en el sector de l’hostaleria i la restauració.
Madrid i Barcelona fa temps que han elaborat normatives per fer més fàcil que els seus carrers esdevinguin platós cinematogràfics. El turisme cinematogràfic o el publicitari ha de ser una prioritat pels responsables de promoció econòmica dels nostres municipis i cal treballar-lo amb fermesa i decisió, doncs les nostres contrades tenen una geografia i un conjunt històric – monumental dignes del millor escenari de Hollywood!
Bé calia continuar visitant les platges, les badies, els petits pobles de pescadors,…
